me puch aturar, per que demà m caso y faría tart. — Y se'n va anar,..
Lo que per mi va passar, no ho conto. Per primer entuvi, vaig quedar
mut; sentia xiulets com si's calés foch. Tenía angunia, fret; volia estossegar, y'm faltavan les torses. Volguí caminar, y les cames me feyan
tantines, com a un gos que té la bola. Jo creya qu'allí'm quedava, a menys que de casa la Ciutat no enviessin una llitera.
En aqueix estat y fent forses de flaquesa, vaig arribar a casa pera tirarme sobre'l catre plorant com un xaval, y desde aleshores encara ploro, convertint mos ulls en una deu d'aygua y ma cara en xaragall de
llàgrimes.
Com que crech que may més estaré tranquil, dono l'adeussiau a les
ditxes d'aquest món. Me vestiré de encerat pera que la humitat no'm
florexi, y cremaré ciris a Sant Mus pera que'm torni la paraula.
18 Janer 1866.
