Aquesta pàgina ha estat validada.
1971
Manuel Sanchis Guarner, Diari. Fragments publicats en el llibre Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un filòleg, Universitat de València, València, 1998:
[...] 27 de juny [...]. Hem acabat l'estatge de professors de llengua autòctona [a Castelló]. [...] Era inevitable que es plantejàs el problema de la unitat morfològica. Pitarch defensava que calia escriuré «vingui» i ensenyar a llegir «vinga». Tothom m'ha aplaudit
quan he dit que mai no hem de fer un «valencià» distint del català, però que la unitat lingüística ara per ara ha de ser elàstica, i que hem de procurar que el lèxic valencià vaja a enriquir el català.
1972
Martí Domínguez i Barberà, Els horts (fragment de la introducció):
Llengua viva del meu poble, corrent, planera, normal. Depurada només de corrupcions i vulgarismes inadmissibles. I de cara, naturalment, a la necessària unitat de l'idioma escrit de tots els pobles de la nostra parla [...]. Unitat sense la qual no són possibles, pràcticament, ni editorials comercials, ni llibres, ni periòdics o revistes…, és a dir, realitat literària a qualsevol nivell [...]. En el nostre cas, els dialectes rossellonés o eivissenc, castellonenc o barceloní, de la Ribera del Xúquer o del Segre lleidatà, de València capital i Horta, d’Elx o Morella, de l’Alguer o la Mariola, són branques d’un tronc únic, que comunica, en viu, arrels i rames.
1978
Manuel Sanchis Guarner, dins Gustau Muñoz i Josep Lluís Sirera, «Sanchis Guarner en temps de polèmica», Cal Dir, 61 [entrevista reproduïda dins Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un filòleg, Universitat de València, València, 1998]:
La gramàtica valenciana meua té un pròleg, de Francesc de B. Moll, on diu textualment que després d'aquesta gramàtica ningú no podrà mai negar la unitat lingüística de Catalunya, València i les Illes. I jo mateix adoptava com a lema aquelles paraules de Pompeu Fabra, on deia que els valencians el que han de fer es depurar el valencià de
castellanismes i procurar acostar-se al llenguatge dels escriptors valencians de l’època clàssica: si fan així, ja es trobarien amb el català. Efectivament, vaig fer una gramàtica amb notícia dels parlars dialectals valencians i amb cites només dels escriptors clàssics de València. Que conste que aquella gramàtica no era secessionista, sinó tot el contrari: des dels dinou anys, quan vaig començar a escriure, sempre he afirmat la unitat de la llengua.
