Pàgina:Dictamen AVL 2005.djvu/40

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.


1925

Josep Calveras, La reconstrucció del llenguatge literari català. Estudi d’orientació, Barcelona, Biblioteca Balmes:

Tots podem dir: la nostra llengua valenciana, la nostra llengua mallorquina, la nostra llengua catalana, parlant d’una sola i mateixa llengua, i això no és pas incomprensible com un misteri.
No essent la nostra branca filològica del romanisme sinó el conjunt de tres dialectes principals, que tots tres igualment són manifestacions de la mateixa llengua, qui parla un dialecte parla la llengua, que no és cosa diferent del mateix dialecte, sinó que pel dialecte es manifesta; i la llengua manifestada igualment en els tres dialectes, tant se pot dir catalana, com valenciana, com balear o mallorquina. Així els valencians tenen llengua valenciana i els catalans catalana i els mallorquins mallorquina.
Ara, com és a parlar contraposant els dialectes, el valencià, català i mallorquí són tres manifestacions diferents i caracteritzades; i si es volia aleshores fer marcar el conjunt en contraposició als dialectes que en són part, caldria un nom diferent del de cada dialecte. «Català-valencià-balear» seria el propi i a tothom acontentaria, si no fos que és massa llarg, i que de fet els filòlegs, que són els únics qui parlen de les llengües fent aquestes subtilitzacions, han pres el costum de dir-ne breument: llengua catalana.

1926

Antoni M. Alcover, Francesc de B. Moll [i Manuel Sanchis Guarner], Diccionari Català- Valencià-Balear. Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides dels documents i textos antics i moderns, i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les Illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya, Palma de Mallorca, 1926-1968, deu volums.

1957

Joan Fuster, Diari 1952-1960, Obres Completes, 2, Barcelona, Edicions 62, 1969:

Als diaris [de València] sovinteja l’ús dels termes «vernacle» —que és una manera d’evitar «valencià» quan no es gosa escriure «català»—, i «català-valencià», si la timidesa és menor.