de ser més ampla que la tomba d' una familia ò d' una parroquia; s' hi havía d' enterrar los homes y les besties, les cases, los camps, boscos y jardins; sos temples y ses divinitats; sobre tot hi havía de cabre sos vicis monstruosos y son orgull.
Ses aygues son amarguíssimes, com si fossen llágrimes de desesperació de la gran víctima soterrada allí de viu en viu, y en ses vores, sens una herba ni un aucell, solitaries, nues, árides y seques, sembrades de negres pedres d' asfalt que puden á sofre, se sent la farum, la soledat, la tristesa y lo terror de la tomba.
Mitj monestir, mitj fortalesa, voltat de altes y fortes muralles, Sant Sabas seu en lo rost d' un pregon y aspre congost, al fons del qual corre anguilejant lo torrent Cedron, avuy, com gayre bé sempre, sens una gota d' aygua. Aprofita tot accident de la montanya per oferir un sojorn de pietat als cinquanta monjos que l' habitan. Al mitx del rost, en un replá sostinguda per enormes botarells, s' aixeca l' esglesia en forma de creu grega. Sa ornamentació es riquíssima, mes sens art. Dos grossos salomons d' argent il·luminan lo presbiteri, en quals parets no caben los senzills quadros moderns á estil del segle xiii.
Devant l' esglesia s' aixeca un petit oratori octògono, anomenat la Tomba de Sant Sabas, y un xich més lluny, en la mateixa montanya, hi há la
