dres son molt ben escayrades y enormes en los primers rengles, mes van mimvant de dimensió cap amunt, acabant ab un tròs fet en la època mussulmana.
Per una escayensa que sembla talment providencial, tots los divendres del any menos un, á la tarde, los juheus més fervorosos de la ciutat van á llegirhi rellevantse uns á altres, les Lamentacions de Jeremías y los Salms de David. Llegèixen drets ò arrupits á terra, brandant la testa com solen los orientals. N' he vistos llagrimejant y gemegant sense dir un mot, ab lo cap sobre les pedres nues y ficant les mans convulsives entre ses juntures com per abrassar y cobrir de besades y de llágrimes aquell tròs de mur, que es tot lo que 'ls queda de son gloriós real de sa patria y de son temple.
¡Pobres fills de Abraham! D' ensá que Jesucrist, ab la creu al coll, digué á les filles de Jerusalem: No ploreu sobre mí, plorau sobre vosaltres y sobre vostres fills, ells ploran; mes, com observa un viatjer, ses llágrimes son estèrils, perque no es pas l' arrepentiment qui les fa caure.
De vegades lo rabbí entona aquest cántich, que sembla allí la lletanía del dolor:
Rabbí.—A causa de nostre palau que s' es enderrocat.
Poble.—Nosaltres seyem solitaris y ploram.
R..—A causa del temple destruhit: P.—Nosaltres, etz.
R..—A causa dels murs que han caygut: P.—Nosaltres, etz.
