está cobert de marbres finíssims y diferents y ab un bonich quadro, pagats per espanyols. Damunt hi há les ruines del antich convent y esglesia; als costats y devant un humil verger, ahont veig una palmera, una olivera y dos xiprers, tres árbres que les sagrades lletres nos donan com á símbols de la Verge. A sa ombra viuhen plantes més humils, mes d' Ella també molt estimades: l' arbret carregat de flors rosades, lo romaní, lo clavell y una perpetuina de botó gros y moradench que jo no coneixía.
En aquest jardinet que hauría donades flors á María y sobre tot dintre la capella ¡què saborós se troba, què dols é inspirat lo Magnificat, aqueix cant diví brollat de sos puríssims llabis, per conhort dels cors assedegats de poesía del cel! Ací, en la mateixa font d' hont raja, seguint la piadosa costum dels pelegrins, hem volgut cantarlo també nosaltres, y aprés hem demanat á la Verge, reyna dels poetes, que 'ns el deixe cantar un día ab Ella en la Gloria.
Dintre la mateixa capella, vora 'l portal, hi há un pou que anomenan Font de Santa Elisabeth.
Sortint de la visitació enfilam lo camí de la Cova, vora 'l qual, á 20 minuts, trobam lo Rocal de Sant Joan, desde hont, segons la tradició, cridava á la multitut: Feu penitencia, puix s' acosta lo realme del cel. Diuhen que un moro posá aqueix roch en la paret d' un forn, mes no hi podía coure 'l pa, puix per tanta llenya que hi posás no podía escalfarlo. Advertit de que podía ser en cástich de la profanació del Roch de Sant Joan, lo torná á son lloch y lo forn torná á coure.
