Discurs del president Aragonès en l'acte de presa de possessió
Palau de la Generalitat, 24 de maig de 2021
Una Catalunya justa, pròspera, verda, feminista i plenament lliure.
Un país que estimi la seva gent i que es fixi com a màxima prioritat, com a prioritat ineludible, la felicitat de la seva ciutadania. De tots i de totes. Sense oblidar ningú. Sense excloure ningú. Sense deixar ningú enrere.
Aquest va ser el compromís que vaig adquirir divendres passat al Parlament com a seu de la sobirania popular de Catalunya: em vaig comprometre davant de totes les catalanes i tots els catalans a impulsar la transformació social, verda, feminista i democràtica que Catalunya necessita.
Em vaig comprometre a sacsejar el país, que necessita avançar de nou, amb tota la força, amb tota l'energia i amb tota la determinació, cap a un futur de prosperitat, de benestar, de llibertat i de felicitat per a tothom.
Em vaig comprometre a fer inevitable l'amnistia i l'autodeterminació.
M'hi vaig comprometre i avui començaré a exercir aquest compromís, com he procurat fer sempre: amb humilitat, amb empatia i amb decisió. Escoltant a tothom, treballant per a tothom. I amb una irrenunciable vocació transformadora i de futur, com és el deure del primer dels servidors públics.
Soc perfectament conscient del moment transcendent que vivim com a país i la situació és enormement complicada. A tots els nivells: sanitari, social, econòmic, en termes democràtics... Fins i tot a nivell lingüístic. Fins i tot a nivell emocional per a tanta i tanta gent.
Ho sap molt bé el Molt Honorable President Torra, a qui vull agrair la seva dedicació al país durant uns anys extremadament difícils, en els quals va haver de fer front al repte de recuperar les institucions catalanes, després del 155, va haver de fer front a una pandèmia sense precedents en la història de la humanitat i va acabar patint una injusta inhabilitació.
El sotrac és gran i durant massa temps no ens ha deixat avançar. Per això el país necessita alçar de nou el cap, i obrir una nova etapa. Amb tota la urgència i sense cap dilació.
Necessitem desbrossar el camí, sent conscients que, qui obre pas sol ser qui més s'embruta. Però toca arremangar-nos sense por de les esgarrinxades. És l'hora d'esllomar-nos cada dia com ningú, per superar els sotracs que dificulten el camí i recuperar, de nou, l'amplada que
