Pàgina:Discursos a la Comissió Catalana (1885).djvu/14

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— xii —

Lo que hi ha es que á uns y altres nos lliga una aspiració comuna, que forma un llas de gran forsa: lo be de la terra. Al crit de visca Catalunya, olvidém que entre nosaltres hi ha qui vol la monarquía y qui aspira á altras formas de gobern.
 Y per aixó, jo, que probablement en tota ma vida no hauria pujat aquells grahons; jo que segurament no 'ls pujaré may més; jo que no 'ls pujaria pera obtenir la fortuna personal, si la fortuna 's trobés dalt de aquella escala, vaig pujarla ab desembrás, puig que anava convensut de pendre part en un acte trascendental pera Catalunya, y veya en la altura del lloch ahont nos dirigiam lo medi de que nostras aspiracions poguessin ser sentidas de molt lluny y tenir gran ressonancia. Per tals motius, vos ho confesso, vaig pujar aquells grahons fins ab orgull, puig creya al ferho donar proba de mon amor á la patria.
 Y ja que he entrat en aquestas explicacions de lo que jo penso y espero seguir pensant, puig no crech hagi de variar lo qui com jo, si al entrar en la política en 1868 va adoptar unas ideas per sentiment y entussiasme tal vegada irreflexiu, avuy las té solidadas en lo seu enteniment per reflexió y estudi: jo que si en aquella época vaig véurem impulsat per la foguerada que va encendre al jovent d' aquesta terra, no 'm moch avuy per cap foguerada; jo que soch, ho diré d' una vegada, tan republicá com he sigut sempre y com espero seguir sent, no puch menos de mostrarme just al referirme á lo que en Madrid várem palpar y veurer. Várem tenir relacions ab molts, y per tot arreu no trobavam més que adversaris declarats ó partidaris molt débils. Mentres los uns nos desmentian y 'ls altres nos insultavan, los