Pàgina:Discursos a la Comissió Catalana (1885).djvu/22

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— xx —

 Jo no puch recordar sense conmourem aquesta recepció. M' impresioná la magestat Real, pero mes que ella, m' impresioná lo trobarme davant d' un successor de Felipe V, que acompanyat de una primpcesa austriaca, sa esposa, rebia á una comissió catalana. ¡Quants recorts vingueren á ma memoria! ¡Quantas esperansas nasqueren en mon pit! En lo Rey no hi vegí més que 'l Rey de tots los espanyols, just ab tots ells y ab igualtat amant de tots ells: en la Reyna hi volguí veure més, hi vegí una protectora nostra, enviada en aquell moment per la Providencia, recordantme que ella era una primpcesa d' aquella ilustre casa d' Austria, que tant estimá, per quí tant y ab tant esfors combaté, y per qui tant ha sufert Catalunya. Me semblava que 'm trobava davant d' un jutje que ab severa imparcialitat devia examinar nostra causa, pero 'm semblava serhi tenint á mon costat un advocat que protegia nostre dret. Y no vaig equivocarme al veure en aquet fet la ma de la Providencia. Las paraulas del Rey, que no he de repetir en aquest acte, foren tan justas y bondadosas, que mereixen ser esculpidas y ho serán segurament no solzament á Catalunya sino á totas las provincias ó regions espanyolas que fien sa existencia y prosperitat en lo travall y la justicia.


 Ab pena dech dir que després de la benévola acullida que en lo palau Real rebérem, no hem trobat á Madrid mes que enemichs y fredor per tots costats, salvada alguna que altra molt rara excepció.
 Nos váren voler deixar aislats, y rébrens mal, y en proba d' aixó y per més que sembli una petitesa, que no ho será