més que un hereu en la línia directa— era Geoffrey Brent. Era el representant modèlic d'una raça, fent prova en certs casos de les qualitats més brillants, mentre que en d'altres ho feia de la degradació més total. Hom podria comparar-lo amb equitat a un d'aquests nobles italians de l'antiguitat que els pintors ens han conservat i el valor dels quals, l'absència d'escrúpols, el refinament en la luxúria i la crueltat els fan verdaders voluptuosos i dimonis potencials. En veritat que era formós, amb aquella bellesa obaga, fina, autoritària, que les dones, en general, reconeixen com a dominant. Amb els homes, era distant i fred; però tal comportament no dissuadia mai les dones. Les lleis insondables del bell sexe són tals que una dona tímida no tem un home feroç i altiu. Així s'explica que no hi hagués cap dona, o gairebé, sense importar quina sigui la condició, a les rodalies de Brent's Rock, que no alimentés
