Pàgina:El vano (1908).djvu/5

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Llimoneta. — No m'agrada que s burlin de mi. (Sen va.)
(La Candida esclata a riure.)
Evarist. — Què li sembla, Candida? Ha sentit?
Candida (que guaitava a la balustrada de la terraça, ventant-se i deixant el vano a l'antpit. — Què li diré? Són coses que m fan riure.
Gertrudis. — Per Déu, senyors, deixint-lo estar, pobre xicot. Fa bé l cafè i jo l protegeixo.
El Baró. — Ah! Si està baix la protecció de vostè, sí que haurem de respectar-lo. (Baixet a l'Evarist.) Ha sentit? Es un protegit de la viuda, de donya Gertrudis. Puff!
Evarist (baixet al Baró).— No sen burli de donya Gertrudis. Al món no hi ha dòna més santa ni més savia que ella.
El Baró (id.).— Tot lo que vulga, però ls aires de protecció que gasta... com el comte aquell que seu allà i que llegeix amb aquell posat de suficiencia. Puff!
Evarist (id.).— Oh! En quant aquell, sí, té raó: es ben caricaturesc; però no mel compari amb donya Gertrudis, home!
El Baró (id.).— Un i altre m fan riure prou.
Evarist. — Què li troba de ridicol a donya Gertrudis?
El Baró. — Massa doctrina, massa circumspecció, massa suficiencia.
Evarist. — Perdoni: la coneix ben poc.