Pàgina:El vano (1908).djvu/8

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Evarist. — Vaja, vaja, ja n'hi ha prou.
El Baró (a la Candida). — Es compassiu l'Evarist, no?
Candida (amb bastant foc). — Jo també ho dic lo que ell diu.
Gertrudis (a la Candida). — Gran cosa! Criticar sempre als demés i mai pendre cura de lo que fem nosaltres!
El Baró (apart). — Ja hi som. Com me reventa l to doctoral d'aqueixa bona dòna!
Crispí (treballant i apart). — Pobra Janeta! Quan siguis meva no t'atormentarà més, no, aquest selvatge.
Coronat (apart). — Anc que no sigui sinó per treure-la de les urpes d'aqueix germà, m'hi vui casar, mireu!
Evarist (acostant-se al Baró). — Que ns en irem, doncs, baró?
El Baró. — Si m'ho permet, avui no m sento amb ganes de caçar: encara estic cansat d'ahir.
Evarist. — Vostè mateix. Però m permetrà que hi vagi jo, eh?
El Baró. — No caldria sinó! (Apart.) Millor per mi. Així podré veure amb més llibertat quin paper m fa aquella noia.
Evarist. — Magí!
Magí. — Senyor?
Evarist. — Ja ha menjat el goç?
Magí. — Sí, senyor.
Evarist. — Pren l'escopeta i anem.
Magí. — Vaig, senyor. (A la Janeta.) Aguanta-l.