A la voreta del mar
l'Agnès se'n va a treballar
quan l'auba apunta,
i sos ulls en plor desfet
van mullant el coixinet
on fa la punta.
Enyora a son aimador
que sembrà en son tendre cor
dolça esperança:
i son plor amarg i ardent
no és pas de penediment:
és d'anyorança.
Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d'Arenys de Mar
i sa promesa:
la pobresa l'ha espaordit
i a l'Amèrica a partit
cercant riquesa.
—Quan aquí retornaré
amb ton amor cumpliré,—
deia, i marxava.
—Aquí t'espera mon cor,—
ella amb puríssim amor
deia i plorava.
Esperant amb fe constant,
amb anhel va treballant,
que res li sobra:
i per minvar sos fatics
va fent-ne puntes pels rics
perquè ella és pobre.
A Arenys de Mar ha arribat
aquest matí un potentat:
ve de La Havana:
era fill d'un mariner
i ve casat amb muller,
americana.
Quan sa arribada ha sabut
l'Agnès en terra ha caigut
d'un desmai presa:
cinc anys l'ha plorat absent
i avui plora el mancament
de sa promesa.
Retorna en sí del desmai
i plena de dol i esglai
plora i gemega.
—Filla meva, viu per mi,—
sa mareta li va dir,
sa mare és cega.
La filla ofega en son cor
del desengany i l'amor
les penes juntes,
i plorant amb dol sens fi
pren els boixets i el coixí
i va fent puntes.
I plorant i sospirant,
amb anhel va treballant,
que res li sobra:
i per minvar sos fatics
va fent-ne puntes pels rics
perquè ella és pobre.