reyan desde las basas y els capitells, tot guaytant las penjarellas de rahims d'or que s'entortolligavan per las torçadas columnas. Els sants, en altre temps tan espellifats y consumits, havían tornat de mort a vida. Totas las imatges duyan las túnicas ben apedaçadas y els mantos ben surgits, com sants de montanya, pobrets, però endreçats. El braç que li queya a Sant Isidro ja tornava a ser al seu lloch, tot apariat y descansant sobre l'aixada; Sant Sebastiá, boy encarnat de fresch y ab las sagetas ben platejadas, se mantenía altre cop lligat a la soca del martiri; y Sant Pau, rebassut, el patró de la parroquia, tronava sobre la peanya, al mitj de l'altar major.
Trasbalsat de goig, el rector no cabía en pell y ja li trigava l'hora de fer tocar las campanas pera cridar als feligresos y ensenyarlos aquell bé de Deu qu'havía d'obrar el miracle de retornarlos a la vida. Molt abans de que 'l día clarejés, ja anava y venía per l'esglesia, donant el derrer cop de má als guarniments dels
