Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/112

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —Missenyor.. —Comencèu a apariar els ornaments. ¿Ja ho haveu dut tot a la sagristía? ¿L'amictus, el cíngul, l'alba?...

 —Sí, missenyor.

 —Vós, Mariagna, anèu a l'hort y cullíu totas las rosas que trobèu... Fèune pomells y las posarèm a las floreras... Vull que 'l altar sigui ben florit..

 —Bé, missenyor.

 Y tan bon punt va veure que la claror matinal pujava per derrera las feixas de l'Uyá, ja no's va poguer aguantar més.

 —¡Vaja, Joseph, que ja es hora! ¡Cap a ventar las campanas!...

 Però aixís que va haver donat l'ordre, desseguida's va repensar, dihent entre sí mateix: «¡No, no! En Joseph no sabría tocarlas pas com cal... Es un bon home, sumís, obedient... però fret, una mica enza, estaquirot... Li manca ánima, esperit, pera ferlas parlar com vull que parlin...»

 —No, Joseph, no, no hi anèu, —va dir a ne 'l jayo, que ja començava a pujar