y ser per ell un món desconegut, li feya venir angunias de pensarhi. N'havia sentit parlar com d'un desert esgarrifós, emboyrat d'ombras y tristesas; com d'una mena de llims foscos, ahont homes dormian com difunts. «Si a lo menos —pensava— pogués endúrmen per companyia un bon home com aquest vellet y una bona dona com la Mariagna, la vida desterro en els sots feréstechs potser no fora tan desolada, tan crudel...»
Y, animat de sobte per aquell pensament, que venía a ser com una gota de celistia en mitj de tantas tenebras, va córrer mossen Llátzer al monastir a explicar a la Mare Superiora tot el munt de penas que l'aclaparava y l'únich resquici d'esperença que tenía.
—¡Si pogués endúrmen els vellets! ¡Si 'ls vellets volguessin venir ab mi!
Y, compadida, al capdevall, la Mare, d'aquellas tribulacions, va cridar als jayos a sa presencia, y, començant per un lleuger entretoch, va anar insinuantlos
