qu'estava tan tapat, y lo flaca de vista qu'era ella, per més que llucava amunt y avall dels caminals, no veya venir a cap criatura nada, a cap ánima viventa... fins qu'al capdevall, al capdevall, per sota las feixetas de câl Pugna, li va semblar que s'atansava un escamot de gent. Era una clapa, a troços blanca, a troços negra, que's bellugava, que's movía, qu'anava marxant, per entre'ls arbres, sense que's pogués veure ben bé lo qu'era
Pera hèuren la certesa, l'avia va anar a contarho a n'en Joseph... y, ab la má fent ventalla sobre'ls ulls, tots dosets miravan cap al cingle pera veure si'n treyan l'aygua clara, de tot allò tan estrany
—Es gent que ve... ¿Fa, Joseph?
—Pera mí es un ramat, Mariagna —¿Un ramat? ¿Voleu dir?...
—A mí m'ho sembla..
Y, mentres els jayos maldavan pera esvanir el dubte que'ls anguniava, la clapa bellugosa, com xuclada per un
