pels sots, com si s'hi trobés bé, per'llí aclofada... En aquellas horas de tenebra, llargas com días sense pa, la gent anava a las palpentas per las casas, perquè, encara qu'encenguessin llum, ni'ls gresols ni las llantias feyan prou claror pera que las donas s'hi vegessin a feynejar per las cambras, a pujar a las golfas o a devallar als cellerets.
Hi havía días que talment semblava que'ls sots, tot y sent tan fondos, s'haguessin acabat d'ensorrar fins al mateix cor de la terra y qu'allavors els bosquerols visquessin entre l'espessor dels llims.
Però lo pitjor era encara quan, després de las foscas anguniosas, venían els días d'aygua, que no s'acaban may més. De vegadas era una pluja seguida, perfidiosa, però quieta, d'aquellas que, sense fer soroll, estovan marges y parets y amaran la terra fins a las entranyas. Altres cops era un xáfech desenfrenat que feya anar els fays embutits d'aygua y omplía'ls torrents de gom a gom.
