—¡Quína befa més sacrílega! —deya entre sí. —¡Quín escarnot més crudel!
Y, ab aquesta deria dins del cap, passava las horas rumía que rumía, dançantli sempre per devant dels ulls la sombra de la bagaça, o la dels ermitans de Puiggraciós, o de la jovenalla luxuriosa y trista que convertía l'ermita en un bordell, o la dels vells xaruchs de las clotadas, bonyeguts d'ánima y nafrats de cos. Fins devegadas sentía com una mena de vergonya de veure que'l seu esperit, qu'un temps tenía alas pera volar fins als cims lluminosos de la divina contemplació, ara's trobava engorronit com una bestioleta de la terra que no pot alçar el cap d'entre la pols. ¡Quína angunia li feya, a certs moments, sentirse l'ánima encadenada a la mesquinesa de semblants cavil·lacions!
—Després de no haver sabut redimir als esquerps montanyenchs, —deya'l rector ab amargura— no més me manca que restar presoner de la miseria d'esperit que's respira en aquets sots! ¡Oh,
