xicots y bordegaços, de posats vergonyosos y sorruts...
Però la professó de las luxurias tristas no parava aquí, perquè després venían, ben emboçats en la manta pera no ser vistos, tota la corrúa de caps de casa y de padrins xaruchs, ensenyant cadascú l'estranyesa de la seva fatxa o bé la tara del seu cos nafrat. Hi havía en Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab las galtas de barballera y els ulls negats d'aygua, a tall de bou; el jayo del Lladonell, una òliva feta y dita, ab la cara rodona, els ulls esverats y el nas menut; el Pere Mestre, ranquejant a saltirons, lo mateix qu'una granota; l'avi Pugna, ab el goll penjant y ab el cap bonyegut com un galápat... Encorvats o de gayrell, tots els monstres anavan passant ab posituras de condol, com si anessin a un enterro... Tan solament n'hi havía dos, en aquell lloch de platxeria fúnebre, que fessin cara d'alegroys. L'un era l'Aleix de las Tòfonas, que, cargolat com una serp, s'estava a un recó
