anés a caure vençut per la força adormidora d'aquell estrany sortilegi... quan tot d'una va alçar el cap, boy deixondit, quasi esverat...
S'acabava de sentir un udol de gos, fondo, molt fondo, que ressonava a través de cingles y montanyas com un gemech de dolor. ¡Guuuu... guuuu...! Era un d'aquells udols que se senten ab esgarrifanças en mitj de la fosca y la solitut, perquè portan la nova de las llargas agonías y de las reneras de la mort. ¡Guuuu... guuuu...! ¡Còm plorava aquella bestia! ¡Còm plorava! Y ¡quín condol feya aquell clam desolat mentre's perdía en la pau de las montanyas, clapadas de fosca y llum! El rector, sotregat de cap a peus per una estremitut, parava l'orella, temerós, pera esbrinar de quín cantó venía aquell fúnebre presagi de las derreras angoixas.
—Sembla que surti de derrera'l cingle... —començava a pensar mossen Llátzer, mitj en dubte, quan va sentír els lladruchs llunyans d'uns altres gossos
