Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/264

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

exposar Nostramo a las mofas dels condemnats bosquerols era com fer patir al Christ, altra vegada, l'afront dels açots y las espinas, la befa del manto y la canya verda, l'ignominia del patíbul, l'esponja de vinagre y fel...

 ¡Quína angoixa feya tot allò! Quan varen haver de passar per devant de las casas del Serrat, ab tot y anar corrents com empaytats per la tempesta, el capellá va creure sentir que s'obrían portas y finestrons y que arreu mormolavan mots de xangla y paraulas de riota. Però l'angunia més grossa va ser després, a l'anar a travessar l'era de l'ermita de Puiggraciós... Allí potser hi hauría la Rodassocas, l'ermitana y l'ermitá, tots els pastors, pilers y llenyatayres que devían haver conjuminat aquella treta de mals esperits...

 Pera resguardarse de malas miradas y de sacrílechs afronts, el capellá va fer tòrcer un xich de camí a la cavalcadura, passant tots sense ser vistos per dessota l'era, amagats pel marge del caminal.