Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/39

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


nyor, y no hi ha boca prou digna de lloarlas.

 Y, com si no capigués a dintre seu l'entusiasme que sentía, basquejava de encomanarlo als seus acompanyants, interrogantlos ab certa exaltació:

 —¿Oy qu'es admirable, això, Joseph?

 —Sí, missenyor, —responía, ple d'humil acatament al sacerdot, el jayo que li duya l'euga del ronçal. —¿No trobeu qu'es hermós, això, Mariagna? —repetía 'l capellá, dirigintse a la majordona, que, muntada dalt d'una mula, seguía las petjadas de l'euga del rector, traginant tot el fato de sachs, farcells y coixineras.

 Y la pobra avia, fent moure una mica 'l cap, deya respectuosament:

 —Sí, missenyor.

 Els ulls del rector nou, oberts com els d'un nin devant de l'espectacle de las espessas arbredas, lluhían ab l'esperança