Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/48

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


tech, més solitari, aquell desert enclotat. A l'altra banda de l'Uyá, ab prou feynas s'hi endevinavan las molsosas parets de la Rovira, quasi del tot amagadas entre la fosca d'un alzinar atapahit; allí, lluny, apenas s'entreveyan las casetas de càn Pere Mestre y de càn Pugna, arrupidas al peu de la cinglera, com mortas de por; enllá, enllá, dessota 'l Castell dels Moros, quasi no 's reparava 'l casalot enrunat de Romaní, tot decantat de gayrell, igual que si pesés figas, aclaparat pels tropells y per l'edat.

 Després d'aquets caus mitj ajeguts per terra, no 's veya altre vestigi d'estada humana que l'aplech que formavan, al mitj de la trista vall, la rectoría y l'esglesia, ajuntadas entre sí per la verdor negrenca del cementiri. Pera trobar més casas esgarriadas dins del terme, s'havía de pujar ¡ala, ala! cap al serrat de Puiggraciós, o trescar, rostos amunt, amunt, fins al coll de càn Ripeta, o bé traspassar las aspras serras del voltant del sot y devallar, rostos avall, avall, a las clo-