Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/57

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

El rector no era capaç d'aguantar més temps aquella visió terrible. El cap se n'hi anava, sentía un nus a la gola, un segament a las camas... No podía més, no podía més... y va surtir a defora, fent tentinas. Haguera volgut cridar auxili... però ¿a ne quí? si tots els vehins eran lluny... y... ¡potser morts!... Hauría volgut fugir... però ¿cap ahont? si tots els camins estavan esborrats per la negror de la nit... ¡Ja no 's recordava qu'era presoner dels cingles y del turons!

 —¡Senyor, pietat! —cridava alçant enlayre 'ls braços. —¡Senyor, pietat!...

 Y al veure devant seu l'ombra de la rectoría feta runas, y el fossar cobert de malvas... y 'l cèrcol de montanyas negras que 'l tenía aparedat per tot arreu... va trencar un plor, ¡un plor...!