mortas y dormilegas com las de sota, que dormían el somni etern... Però a ne 'l capellá l'esferehía aquella idea, y per això 's passava las mans pel front, com pera esborrar el fantasma que tan a deshora li tornava a contorbar el pensament. No eran pas tenebras ni imatges desfallidoras lo que li convenía, en aquells instants, pera tocar el cor, dels rústechs adormits. Era fe lo que calía, fe ben ardenta en la resurrecció dels morts... Era caritat, caritat redemptora, lo que necessitava pera deslliurar a las ánimas obscuras que vagavan sense esma per la foscuria dels llims...
Y allavoras el capellá, com si fes un esforç pera ferse venir a la boca las paraulas de pietat qu'en altres temps sempre tenía a flor de llavis, va dirigirse als feligresos, tot obrint els braços ab un gesto de pare que va a parlar a sa familia, ple d'amor.
—Fills meus, jo us he cridat perquè... ja ho veyeu!... la pobra esglesia se'n va a troços... y hem de veure si entre tots
