tant en tant pel soroll d'un porró que l'ermitá posava sobre la taula, o pels envits breus y sechs dels jugadors:
—¡Truco!
—Vull.
—¡Tres!
—¡Tot!
Després las cambras tornavan a quedar silenciosas, quietas, com si altre cop s'espessís el núvol d'ensopiment qu'eternament surava sobre aquells homes de mirada tèrbola, confosa... Boy a mida que la beguda corría per las taulas y que 'ls braços enlayravan els porrons, encara esdevenían més motxos, més aixuts; perquè, aixís com tenían trista la vida y tristos els posats, també tenían trist el vi. Com més beguda engolían, més pansits se posavan, més sorruts.
Però veusaquí que, de prompte, entremitj d'aquella nyonya, d'aquell aclaparament, va ressonar una veuarra que deya:
—¡Ja som açí! ¡Ja som açí!
—¡En Carbassot!... —va remugar tothom alçant el cap com deixondintse,
