Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/122

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
119
els habitants de la lluna

—¡Vatúa l'hereu!... Es capàs de ferirse;—deya en Fresques, tot aguantantse ab les dues mans les sotragades que li feya la panxa.

—El día del cop, hem d'anarnhi a cantar un rengle;—proposava en Fidel.

—Y fins podríam confeccionar una pessa adequada;—indicava en Terratrèmol.

Y'l Cedassayre, que ja hi havía atinat abans y que feya estona que se la rumiava en un reco, va saltar al mitx del rotllo y va recitar la primera estrofa que s'havía empescat.

Ay, Bernat, no'ns fassis riure;
ay, Bernat, qu'ets beneytó!
te la fan y no ho conexes,
te l'han feta y no sabs còm.
 Has pujat d'ofici
 ignocent Bernat:
 d'espardenyer qu'eras,
 Sabaté' has tornat.

—¡Tòcala, noy!... ¡Es de primera axò!

—Y mereix una música ben rexinxolada.

—Ansia, Pepis, a veure si hi conjuminas un vals-jota d'aquells que farían giravoltar un mort.