argentería d'en Barrabola, era molt més gros de lo que creyan els seus companys.
Veurèu qu'a les onze del matí, quan va llevarse, va agafar el cabàs de les eynes y's va disposar a sortir, pera anar a posar uns rejols que mancavan a una de les cases d'en Pepis, qu'era'l seu parroquià més fort. Però, axis que va anar per sortir de la dispesa, solitaria a n'aquella hora, se va topar ab la dispesera, que tornava de comprar.
—Us haig de dir una cosa:—va fer la dòna, boy posant el cistell damunt d'una cadira y dexant caure en un'altra la seva pesada còrpora.
—Diguèu;—va demanar en Fresques.
Y la dispesera, pantejant de fadiga y d'emoció, va exclamar:
—¡Ay, Fresques! ¡Quína desgracia més grossa!
—¡Vatúa l'hereu! ¿Què hi hà?
—Que..... que..... la vostra dòna s'està morint... Y diu qu'us vol veure.....
—¡Vatúa l'hereu!... ¡Vatúa l'hereu!... ¡Vatúa l'hereu!—va comen-
