Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/149

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
146
joseph morató

rebren un gran dany... Com queies penyores ja no eran en ús, cada hu llaurava pel costat que volía... Ni tan sols s'arribava a fer may cap serenata...

En Pepis prou deya que tot allò s'havía de reorganisar axis qu'en Fresques hagués acabat el dol rigorós y en Barrabola la mena de lluna de mel en que vivía..... Però, passavan els mesos, y ni en Fresques tornava, ni en Barrabola's movía del costat de la seva muller.

—¡Quíns companys!—solía dir el Cedassayre:—¡valdría més que haguessin nascut dònes!

—Be, home, la familia...—apuntava ab timidesa en Fidel.

—¡Què familia!... L'home qu'es home, no s'ha de casar... Y si's casa, no ha de dexar portar les calses a la dòna... ¡Familia!... ¡familia!... ¡Que m'ho plantin al clatell axò de la familia!... Després: en Barrabola no hi té dret a abandonar els companys de la manera que ho fa, per que al cap d'avall els companys som els que vàrem renovarli la botiga.

—Axó no ho retreguis més, tu,—obgectava en Pepis,—per que ja