Vés al contingut

Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/63

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
60
joseph morató

L'un li parlava suplicant, l'altre prenía una actitut tràgica, el de més enllà feya ús del ridícol.

—No siguis axís, home. Mal no sigui sinó per salvar a n'en Fresques, t'has de sacrificar.

—Dexèulo fer, que de les seves pells se'n faràn les tiretes... Ja ho sentirèm a dir...

—¡Anyorar a la dòna! ¡Pobre angelet!—

Y ¡vínguen comentaris!... Y en Barrabola ¡vínga callar! Estava avergonyit, confós, no sabent com ferho pera sortir d'aquell mal pas... Hauría volgut fondres y fondre d'una mirada a n'en Fresques, a qui interiorment donava la culpa de tot. Per axò, axecantse sobtadament, va tirarli a la cara aquestes senzilles paraules:

—¿Que'm necessita a mi per fer lo que li acomodi? ¿Que'm va necessitar per ventura quan va aparedar les obertures de ca'n Llansa?... Si aleshores no hagués mort el gos, ara s'hi podría aconsellar.

—¡Axò no m'ho dirías al carrer!—va cridar indignantse en Fresques. Y sòrt qu'en Pepis y'l Cedassay-