més gran de lo qu'era. Com a moblatge, no hi havía altra cosa qu'otomanes: otomanes entre les obertures, separantles, com una tirallonga de guions les cantitats d'una tanda de restes; otomanes a cada cap de sala; otomanes a la paret que corría devantera al rengle de balcons; otomanes per tot arreu. Del bell mitx del sostre, penjava una colossal aranya de vidrims, sospesa d'un ganxo de ferro y desprovehida d'espelmes. Y com que les dues que cremavan sobre la taula no eran prou capasses pera aclarir la pessa, els socis, allargassats ò asseguts en les otomanes, se fonían en la penombra, no arribantse a distingir les fesomíes de cap d'ells, fòra la del President, que era un jove d'uns vintivuyt anys, de nas punxagut y barba negra, pentinada ab afectat desgayre, igual que els abundosos cabells, cobricelats per les ales amples d'un barret tou.
Ab tot y'l descuyt que volía aparentar, la seva persona tenía quelcom de distingit, que denunciava la bona posició de que disfrutava, com hereu qu'era de casa bona.
—Donchs sí, cavallers,—deya en
