sala de cafè, comentavan alegrement aquelles escapades d'en Barrabola y sobretot la d'en Requena.
—Podé'sí qu'a les seves velleses se desencaminarà;—deya en Pepis.
—Se coneix que no l'has conegut de jove;—afirmava en Fresques, convensut de que no calumniava al seu amich més íntim.
—Y cà, home... Prou que se li veu que sempre ha estat un tros de pa;—deya en Fidel.
—Sí, sí, anèu dient vosaltres ¡Sabessiu les coses que jo'n sé d'en Requena!...
—¡Y què has de saber, tu!—cridava'l Cedassayre.—Lo qu'ell t'ha contat sabs... Y lo qu'ell conta no son més que boles...
—Axò es faltar a un company. Y podé'no li dirías a la cara lo que dius al seu derrera.
—¡No li hauría de dir!
—¡Llengua!
—Demà ho veurèm.
—Prou qu'ho podrem veure a la matinada.
—Si compareix.
—¡No ha de comparèxer! ¿Te
