Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/95

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
92
joseph morató

ta a la casa hont servía, ja se les heyan ab el sereno y un municipal, que'ls exigían la presentació de permís pera cantar.

—¡No'n necessitem ni n'hem necessitat may!—deya en Terratrèmol, treyent foch pels ulls.

—Donchs, ara hi hà batlle nou y no vol dexar cantar sense permís;—remugava'l sereno.

—Ja s'hi acostumarà.

El primero que cante, ¡al cuartelillo—amenassava'l municipal.

—Vaja prou,—va concloure en Pepis:—¡A la una, a les dues!...

Ay chinita pronuncía el ¡si!
¡ay chinita por compasión!
¡ay chinita, chinita, chinita!
no me partas el corazón.
Chinita mía,
vén y verás,
como en mis brazos
feliz serás...
¡fe-liz... se-raaás!

—La veritat es que ho xafan be ¿fa tu?—va preguntar el sereno al final de la estrofa.

Eso sí que no hay por que negarlo;—va observar el municipal.

Y l'un y l'altre varen restar embadalits fins al final de la cansó, en