Acte I 37
MARCÓ
Taneta!
Desembossantse y corrent a ella molt carinyós y vehement.
TANETA
Marcó!
MARCÓ
Soch jo!
Abrassantshi boig d'alegria. Molt iugenno.
TANETA
Reyna santíssima!
MARCÓ
Aixís, aixís! Ben fort. Y que n'estich de content ara! Es la Taneta! Y aquí la tinch! La Taneta! La meva Taneta! Tot, tot lo que jo estimo. Aquí, ben presonera, com un aucell al parany! Y es meva, me- va sola!
La Taneta mitj desmayada. Ell que fins ara la tenia abrassada se'n aparta per mirarsela millor y riu estrepitosament.
Miréusela! Y que vergonyosa s'ha tornat!., pero més maca, molt més maca encara!
Tornantshi a acostar.
Y ni 'm gosa á mirar, com si jo fos un estrany per ella!. Donchs y tot alló que 'm deyas quan éram menuts?. Te 'n recordas? «Quan nos casarém. Mar- có? Ja som grans!» Y t' estiravas posante de punte- tas y séria! . «Mirat, Marcó, ja som richs: jo ja tinch mitja pesseta!» Y me la vas donar perque la guar- dés pe'ls confits de casament. Donchs jo encara la duch assobre aquella moneda, ho sents, Taneta? Y de tant que me l' he mirada, la cara que hi ha ja se sembla á la teva. Y te; com si li parlés lo senyor rector, de vergonyosa!
