Pàgina:En defensa pròpia (1895).djvu/34

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


tribulació, eran poquíssimes les cartes que jo rebia. No obstant, per elles sabia de bona línia que 'l P. Governa y altres companys seus de la Companyia de Jesús, que jo tant estimava, deyan més sovint, puix l'impostura era vella, que jo estava dement, fent rodolar y creixe la trista nova per Barcelona, Valencia y Madrid. Un periòdich de Vich, adicte a llur política, ho estampà fa més d'un any, fentse nunci de ma ignominia por tota la Montanya. Més o menos clar ho anavan dihent també mon amich Mossèn Jaume Collell y'l senyor Bisbe, y ho anavan repetint sos amichs y coneguts a sò de trompeta, que m'anava sitiant y reduhint y umplintnos d'aflicció a mi y a la bona gent que m'estimava. Un dia'l Prelat m'envià una cèdula d'admissió en l'Asil-Hospital de capellans, en que podia passar a ferme fonedis tota la vida. Jo, no sentintme ab prou vocació per enclausurarme, responguí que, com a terciari y fill de Sant Francesch, m'estimava més estar a lo que la Providencia se servís enviarme, y no volguí pèndren possessió. Altre dia, ab una carta crua y seca, me prohibí baxar a Barcelona sense llicencia seva expressa; prohibició que no s'ha fet a cap altre sacerdot. Jo vegí qu'una cadena invisible m'anava lligant y estrenyent per totes bandes, no dexantme obert altre camí que'l de la reclusió, ahon evidentment nostre Senyor encare no'm volía, y fervorosament li demani enginy, serenitat y força per trencarla, com, sortint de mon caràcter y de mi meteix, ho he fet. Per axecar mos himnes a Déu, que per axò m'ha donada, encare qu'humil, l'arpa de la poesia, no cal emparedarme: val més ser aucell de bosch que de gavia.