de la rella ressonanta;
tots assedegats d'amor:
nosaltres seriem l'aigua.
Aquell art noble del cant
en paraules ben trovades
jo ensenyaria als fadrins,
tu a les donzelles la dança,
i s'entornarien tots
am la cara enriallada:
a la mar els mariners,
els pastors a les montanyes,
els pagesos als conreus...
i tu i jo l'un ane l'altre.
I el reialme pirenenc
fóra la flor dels reialmes...
Ai, visió, no fossis lluny!
Ai, Agnès, bé ets anyorada!
Ai, neus, que blanques que sou!
Ai, montanyes, que sou altes! —
«Aquelles montanyes — que s'abaixaran
i les amoretes — que pareixeran.»
— Jo no sé com, prò un vent de profecia
Pàgina:Enllà (1906).djvu/23
Aquesta pàgina ha estat validada.
