Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/3

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
6
Maragall

 Romanticisme es individualisme, pel cas; i en Novalis es un poeta... deixeble den Fichte, el seu contemporani i amic. Adora l Jo com a centre del món, com a principi i fi de tota cultura, com una potencia pera aconseguir la veritable llibertat i la benaventurança.
 I, com que es un poeta, en la poesia troba l camí pera aquest aconseguiment. «La poesia—diu—resol l'esser agè en el propri. La poesia es la realitat absoluta. Quant més poetica una cosa, més veritat es. El poeta comprèn la natura millor que l'enteniment científic.»
 I heus-aquí l desplegament d'aquest germe: el poeta no ha assolit encara l grau més alt de llibertat, perquè, si bé espiritualisa la realitat, no arriba encara a realisar lo espiritual. No es encara l magic. Ell es al magic lo que un nin a un home fet. Així la faula de fets meravellosos es un pressentiment infantil del perfecte idealisme magic a que l'individu se sent cridat. El món de la faula es del tot oposat al món de la realitat, i justament per això li es tant semblant, com el caos es semblant a la creació perfecta. En el món futur tot hi es com en el passat, però d'un altra manera. El món futur es el caos racional, el caos que s penetra a sí mateix.
 Tot això sembla horriblement abstracte pera un poeta, no es veritat? Més, veus-ho-aquí daurat per un raig de sol. Per en Novalis l'esguard fresc de l'infant es més trascendental que l del vident, més segur de sí mateix. Ell