Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/6

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
9
Proleg

anhel que voldria esser etern i que per això fuig sempre ls termes precisos i palpables, llençant-se a lo nou en els llunys submergits en l'horitzó. El blau infinit del cel, el blau de la montanya llunyana, la «flor blava» que floreix tot arreu secretament, són els tirats característics d'aquesta romantica fantasia.»
 La «flor blava», tal com en Novalis la pinta en el seu Enric d'Ofterdingen, significa l'ideal de l'anhel romantic. L'escullit la somnia abans d'haver-la vista. El pressentiment d'ella s'alça del fons del cor com una aparició. Un afany sense repòs empeny el somniador a la busca de la flor meravellosa. Ara la pressent aquí, ara allà, però ella no deixa trobar-se. Devegades apareix com una violeta entre les altres flors, assaluta am son blau resplendor, llençant encisera flaire... i a l'instant desapareix. Ella no es mai l'aconseguiment, sempre l'atracció, com l'ideal eternalment anhelat al que un pot acostar-se i sentir el consol, el pressentiment de la santa benhaurança que n dóna la contemplació, però que s va allunyant sempre, que no s deixa mai realisar completament.
 D'aquest etern anhel de la «flor blava» n'hi havia tant en en Novalis, que en Brandés veu en ell personificat l'esperit romantic... I si l'esperit i la sort d'un home volen dir una sola cosa, segons en Novalis mateix, en la seva vida trobarem la mellor explicació de l'esperit romantic.