Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/82

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
86
Novalis

a l'hora. A casa del meu hoste era ple de minaires que hi venien cada matí a rebre ordres. En un recambró hi havia arreglada una capella. Va sortir un frare, que va llegir la missa, i després una oració molt solemnial en que demanava al cel que tingués als minaires en sa santa guarda, protegint-los en llur perillós treball, deslliurant-los de les insidies i enganys dels mals esperits, i que ls donés bona estrena. Jo en ma vida havia pregat am més fervor, i mai havia sentit com llavores lo que valia una missa. Aquells que desde llavors serien els meus companys se m'afiguraven uns heroes sobrenaturals que havien de passar per mil perills, però que tenien la gran benhaurança de posseir coneixements meravellosos i que en llurs silencioses relacions amb els essers fills primitius de les roques en les fosques coves magiques hi adquirien dons celestials que ls feien alegrament superiors a totes les penes del món. Acabada la missa, el cap de colla m donà una llanterna i un Sant Crist petit de fusta, i ens en anàrem plegats al pou de mina, que es com s'anomena aquella terrible entrada a les galeries soterranies. M'ensenyà a baixar-hi, les precaucions que a dins s'havien de pendre i els noms que tenien tots els departaments. Passà endavant i s'avià pal avall, tot agafant-se am l'una mà a la corda, que per un nus s'anava escorrent en una perxa que hi havia al costat. Portava la llanterna encesa com els altres. Jo vaig fer com ell, i aixís arribàrem prou depressa a una fondaria considerable. Jo m sentia en una mena de solemnitat d'esperit, i veia lluir la llumeneta del davant meu com una bona estrella que m guiava pel camí de les escondides sales del tresor de la natura. Un cop abaix