Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/84

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
88
Novalis

vaig anar pujant de grau fins a minaire propri, que es el que treballa en la roca, així com al principi m'havien colocat en l'extracció.
 El vell minaire reposà un poc en la seva relació i begué, mentres els que tant atentament l'escoltaven brindaven tots joiosos a la seva salut. A l'Enric la relació del vell li pla via en gran manera, i tenia moltes ganes de que la seguís. Els altres parlaven dels perills i rareses que ocorrien als minaires i contaven una pila de fets extraordinaris que feien mig-riure al vell mentres am tota bona voluntat s'esforçava en confirmar-les.
 Al cap d'una estona l'Enric digué:
 —Ben segur que deveu haver vist i sabut grans coses desde aquell temps, i no us en deguereu penedir mai d'haver-vos escullit aquella mena de vida, oi? Que no ns fareu la mercè de contar-nos com us anà desde llavores, i com heu vingut a parar aquí ara? Sembla com si haguessiu d'haver vist més món; i em penso que ara sou alguna cosa més que un de tants minaires.
 —Lo que es a mi m plau molt—respongué l vell—retreure ls temps passats, perquè això m dóna ocasió d'alabar la bondat i misericordia divina. He tingut la sort de passar una vida serena i alegra, i no hi ha hagut cap dia que no me n'hagi anat al llit amb el cor agrait. He sigut afortunat en totes les meves empreses i el Pare nostre que està en el cel m'ha guardat de mal i m'ha deixat arribar a vell amb honra. Després de Déu tot haig d'agrair-ho al meu amo, que ja fa molts anys que anà a unir-se am sos passats difunts; i no puc pensar-hi que no m'enterneixi. Era un home d'aquell temps, de quan se vivia en el sant temor de Déu. Perquè, am tot i que