Pàgina:Epístola als Pisons.djvu/22

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

— 88 —

que'l vers harmoniós sense sustancia,
XXV.Als grechs, que sols la gloria ambicionaven,
la Musa'ls donà'l geni y l'harmonía;
més los romans, ja de petits aprenen
per fer cent parts del as complicats càlculs.
Y que ho diga sinó lo fill d'Albino:
—Si de cinch unses ne rebaxes una,
digues, quant queda? cuita.—Un ters.—Magnifich.
Sabràs guardar. Si un'altra n'afegexes
a les cinch, quant tindràs?—La mitja lliura.—
Y quan tots los esprits eix corch domini,
y l'ansia del diner los cors embargui,
podrèm esperansar que's fassen versos
dignes d'ésser ungits d'oli de cedre,
ni del xiprer guardats entre les taules?
XXVI.Instruir o agradar vol lo poeta,
o be de cop les dues coses juntes.
Molt breu en los preceptes sempre síes
perque l'ànima puga percibirlos
ab més facilitat, y la memoria
ab gran fidelitat puga servarlos,
que tot lo que de més hi afegexis
com de res no serveix, del pit se vessa.
XXVII.Lo que's fingeix dèu ésser verossímil;
que no pretenga may l'autor dramàtich
s'haja de creure tot lo que li sembli,
ni trega viu del ventre d'una Llamia
lo nen que s'ha menjat. Los vells no reben
les obres sense fondo ab bona cara,
ni lo jovent lleuger poemes sèrios:
per conseguir lo general aplauso
lo útil juntarás ab lo agradable,