no sé encara com ho conte
entri pues dins de Valencia
y pareix me desaogue
sols en pensar que solia
en conversacions meloses
pasar molts ratets en tu.
De allí á poc á chimo encontre,
y em conta que arrepentida
per ereuret de un mal informe,
volies saber de mi,
fent dilichensies costoses,
creente alguna desgracia,
al contemplar mon afronte.
Ara em pareix fer asi
una digresió, si escoltes:
y es, que al veurem apurat
(ta bellea me perdone
del que vach à proferir)
reconeixent, que conforme
lo que pasaba per tú,
en lloc de favor, encontre
poc cas y desatenció,
com nom acabi de un pronte
la vida, ó de tal pesar
un llas al coll nom vach correr.
Pero com lo interior sempre
que inocentment ell se encontre,
se apoca, patix, se apura,
pero á la raó conforme,
anuncia felís presachi,
borrant ocurrencies loques:
sempre em pareixia á mí,
