Pàgina:Gala Placidia (1879).djvu/11

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
ATAULF.

 ¿Que no es d'Honorius?

Passanthi 'ls ulls.

¡De Constancius!
 Llensantla sobre la taula ab amargura.

CELIUS.

 ¿Va al foch?

ATAULF, reprenentla.

 Cor meu, sossegat.
                                       Llegint.
«Envá'l teu front sobre la pols inclinas;
no'l tindrás lo perdó jamay del César:
envá has fet de la víctima ta esposa;
dins lo tálam mateix te l'haig de pendre...»
                           Rebregantla indignat.
¡Insensat! ¡oh Constancius; no't recordas
que jo só 'l fort; tu'l denerit, lo feble!
¡arna imperial que la grandor despullas
y en la rónega purpra t'arresseras!
¡Ay de tu y de ta rassa enorgullida
si avuy lo cor de dins lo pit me treya!
¡com cau lo llamp en la corcada torre
tornantla pols que'ls temporals esventan,
aixís cauria ma trionfant espasa
damunt lo trono hont han segut tants segles!...
Mes jo tinch aquí al cor més gran victoria:
te; y norréal al foch. Placidia es meva.