Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/163

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


reyna y la farà lliure, sense destorbs polítichs ni preceptes constitucionals.
 Y al pujar al estrado ab pas ferm, estirant lo còs que no més doblega ceremoniosa cortesia, redressantse súbit com arch d'acer que romp la corda, portant la flor qu'es ceptre de l'hermosura, sentint les armoníes d'una marxa esplèndida, los aplaudiments dels amichs y de nobles adversaris; veyent la blanca bellugadissa dels mocadors agitats per mans tan delicades que'ls guants los hi han de resguardar la finesa, ¿no li relliscarà una llàgrima mensagera sortida del cor y abocada als ulls per veure complert lo pacte que feu ab la gloria...? O potser recordarà, en mitx de tan rich triumfo, a aquella espiritual Margarita d'ulls blaus, anegats de claror, de trenes ro... ay! que potser so indiscret... No diré si era rossa ò morena: la errada ja es comesa; mes encara puch preguntar: ¿recordarà'l poeta, en mitx del desvanexement de glòria, aquell idili primerench, la persiana verda, lo mocador agitantse en curtes voladetes com un colomí axelat, y'ls signes