ca, ni en Fontanilles se l'havían sapigut donar. Ja'n podían sortir de macos cremant bitllets de banch. ¡Cremavan paper davant d'un públich! Jo, sol, a la quieta, sense fanfarria, esmolaría plata ab la prenda més baxa qu'usa la persona! y'l duro ò la cinquena qu'haguera sortit de casa prou aporronada, ¡qui sab, després, en quína bossa de més orgullós llinatge haguera anat a raure!
Me'n van entregar trescents en cartutxos de quaranta duros; crech qu'hi havía tres reynats y una república; aquesta s'estava mitx ageguda y ab un manat de ginesta feya juli abans d'acabarshi de tombar. ¡Quína estranyesa! la gent que menos se poden veure, un cop son moneda,'s barrejan com los llobins.
Lo demés m'ho van donar en papers. «Vull plata ò or,—vaig dir al caxer;—¿què'm vé ara ab papalitos vostè?» Ni'm va escoltar: cop d'ensalivarse'l dit per no donarmen algun de doble, y jo cop de repassarlos per que no se'n descuydés cap. Vaja, va ser una rifa que no va fer gens de soroll.
