mes el normand (semblava bruixeria!)
s'encastava a la sella, i obligava
son corser a fer coses basardoses
com a empeltat i d'una igual natura
que son brau animal. Tant excedia
mon saber, que, forjant-me trucs i formes,
sempre restava curt per ço que ell feia.
Normand heu dit?
Normand.
Lamond, sens dubte.
El mateix.
Bé el conec. És, en efecte,
la perla i l'ornament de tot el regne.
Parlant de tu amb intimitat, va fer-nos
tal report alabant ton art d'esgrima,
sobretot del floret, que assegurava
que fóra bella vista si trobessis
qui amb tu gosés lluitar; i dins sa terra,
jurà que cap esgrimidor podia
servar la guàrdia i el bon ull, i moure's,
si l'atacaves tu. I aqueix elogi,
a Hàmlet tant l'enverinà d'enveja,
que ja tot era desitjar, pregar-nos,
que per lluitar amb ell cuitós vinguessis.
Després d'això...
Què hi ha, després? Digueu-m'ho.
