tindré disposta per l'avinentesa,
i, com se'n mulli solament els llavis,
si es lliura per atzar de ta estocada
verinosa, assolim nostre propòsit.
Mes... callem: quin brogit!
(Entra la Reina.)
Què hi ha, ma reina?
Que una dissort, toca el talons d'una altra:
tan de prop es segueixen!... Ai, Laertes!
Ta germana...
Què té?!
La dolça Ofèlia
s'ha negat!
S'ha negat? I a on? dieu-m'ho!
Creix un salze abocat a la riera,
que el gris fullatge en son corrent copia.
Ella hi anà amb fantàstiques garlandes
d'ortigues, botons d'or, margaridoies,
i eixes mosques flors llargues que anomenen
sutzament els pastors de mala llengua,
i que les nostres innocents donzelles
en diuen dits de mort; i allí, doncs, ella,
s'enfilava arrapada pel brancatge
decantat, per penjar-hi les corones;
ve que s'esberla una envejosa branca,
i, els trofeus camperols i ella mateixa,
cauen a l'aigua, que direu que en plora.
Les seves robes, estenent-se inflades,
