pregunta, respon: — El fosser, puix les cases que fa duraran fins el dia del judici. Vés, arriba't a la taverna i porta'm un got d'aiguardent.
(Cava i canta.)
«De jovenet, quan estimava,... ah!...
allò em semblava éssê el més dolç
dels passatemps, encar que veia... ah!...
que alimenta poc l'amor.»
¿Es que no té consciència del que fa, aquest home, quan pot cantar obrint una fossana?
El costum l'ha fet indiferent a sa feina.
Així és: la mà que menys treballa serva el sentit més delicat.
«Però l'edat, a pas de lladre, amb urpes
ferestes m'ha apresat,
i m'engega" dessota de la terra
com si mai jo fos nat.»
Aquella calavera tingué llengua, i en altre temps també pogué cantar. Com la colpeix, aqueix trapella, com si fos la barra amb què Caí cometé el primer assassinat! Qui sap si era la cabota d'un intrigant, la que ara sacseja aqueix ase; un que hauria tractat fins d'enganyar a Déu! qui sap!
Bé pot ésser, mon senyor.
O, un cortesà, qui diria: — Tingueu molt bon dia, gran senyor! Mon bon senyor: com vos trobeu?
