Baixeu-la a terra,
i de sa bella carn no maculada
brollin violes! I a tu et dic, mal clergue,
que serà ma germana àngel benèfic
i tu jauràs blasfem.
Com! és Ofèlia!
Flors a la flor. Adéu!
Jo bé esperava
que havies d'ésser de mon fill l'esposa:
em creia dolça verge, que algun dia
cobriria de flors ton llit de boda,
i no ta sepultura.
O Déu! Que caiguin
triplicades mil cops les malventures
al damunt de la testa maleïda
que amb sos fets depravats va anorrear-te
el judici innocent!... No encar, la terra:
fins que l'apretin altre cop mos braços.
Ara, sobre del viu i de la morta
la terra amunteguem, fins que esdevingui
aqueix pla una muntanya molt més alta
que l'antic Pelió o el cap ceruli
del Olimpus blavenc!
¿Qui és que pregona
son dol amb tanta inflor, i amb mots de pena
conjura els astres circulants que escoltin
ferits de pasme? Veu's-me aquí, so Hàmlet
el danès.
